THIS IS ILLEGAL IN RWANDA ABRIL 2010
Estimats amics:
Disculpeu el retard d'aquesta entrega. L'estres del viatge (ejem), m'ha mantingut apartat dels meus deures com a cronista mediocre de viatges.
Primer de tot: forsa barsa!! Vaig veure el partit en un garitu de grades de fusta alimentat per generador ple com un ou amb uns 150 tanzanesos, una pantalla molt decent i jo. Quina passio pel futbol europeu, mare meva! Semblava que la meitat eren nascuts a Londres i l'altra a Barcelona. Jo encantat per l'ambientassu.
Ara soc a Kigoma, el traster de Tanzania, sense llum ni aigua corrent ni carreteres asfaltades i enmig de la temporada de pluges. Avui agafo un vaixell de guerra del 1913 alemany de la primera guerra mundial que navega les aigues del llac Tanganika vers Zambia dos cops al mes. Cinquanta hores.
A Kampala, capital d'Uganda, em van fotre la pedazo camara reflex. Em van donar un bon disgust. Per sort tenia la major part de fotos copiades a un pen. Despres de tot el mati a la Central Police Station i d'esquivar varies escomeses corruptes, vaig aconseguir un paperot amb el qual, gracies a l'excel.lent mediacio del meu amic Victor Puente, l'asseguransa ha accedit a reemborsar-me 150 euros. Millor que res.
Per recuperar-me de l'ensurt, vaig estar sis dies a Banda Island, a les Ssese Islands, al llac Victoria. A casa d'un Kenya blanc de tercera generacio, ex-miner, tecnic en explosius, ex-contrabandista de pedres precioses al Congo, politoxicoman, destil.lador dels seus propis licors, cultivador de canyem i de flors potentment al.lucinogenes. Els primers dos dies tambe hi havia dues noies americanes i dues de sueques. Ja us podeu imaginar el festival! ..... Be, de fet, les ties eren unes soses i lletges d'aqui t'espero! Infinitament mes interessant era xerrar, fumar i beure licors de banana verda amb aquell excentric addicte al valium i a lacodeina, entre d'altres. El paiu va arrendar el 1989 tota l'illa d'uns 2 km2 per 99 anys per 50 USD! L'illa semblava abandonada, rollo escena d'Apocalypsis Now, tot ple de rat-penats, telaranyes, sis gossos, llangardaixos, cucs de tota mena, barques abandonades plenes de vegetacio i en Herbert, un hipopotam!!
La "llum" em va indicar el cami per entrar a Rwanda. No sabia que des de fa poc s'ha de fer una sol.lictud on-line abans de personar-se. Plovent amb una moto-taxi per una pista de fang vaig arribar a la frontera entre Uganda i Rwanda i em van dir que el tramit trigava tres dies, que fos flexible. Era dissabte. S'em va acudir de dir: "I am sure you can make an exception, I can pay something", i va i l'oficial em contesta: "are you trying to bribe me? Bribery (soborn) is illegal in Rwanda", i jo per arreglar-ho: "no, no...of course not, I meant a kind of special tax or fee". Total, que em van fotre fora de la frontera: "go back to Uganda, do you understand us?". Torna a fer els 10 km amb moto taxi plovent i espera a una merda de ciutat, plovent, a Kisoro.
Va ser a Kisoro que vaig voler fer un petit video amb l'ipod dels volcans del voltant sense adonar-me que a sota hi havia l'exercit fent instruccio. Rapidament vaig notar penya amb uniforme gesticulant cap a mi i un paiu de boina magenta sortint del barraco i enviant els seus nois cap a mi. Em van fer quatre preguntes i prou. Despres de tot, en vaig sortir miraculosament airos. Tambe a Musanze, Rwanda, volent fer un petit curt vaig enfilar-me sobre d'una paret de pedra pomez d'un metre i mig i tota la paret es va esfondrar als meus peus, molt aparatos. Va ser l'entreteniment del barri, grans i petits, vinga som-hi! Vaig estar dues hores per arribar a un acord amb la propietaria del mur per cobrir les despeses de la reparacio.
Rwanda: un pais estrany. Molt bonic, "le pays des milles colines", cultivat fins a l'ultim metre quadrat, goril.les i moltes normes. Per exemple: el soborn es il.legal! Qui ho diria d'Africa! Les bosses de plastic estan prohibides, no poden anar mes de dos sobre una moto, el casc es obligatori i les carreteres estan molt ben parides. Un descans. La gent es honesta i somrient.
Per contra, tot aixo xoca amb la quantitat d'amputats i ciacatrius que es veuen pel carrer degut al recent passat del genocidi del 1994, en el qual durant 100 dies els hutus es van entregar a una carnissaria salvatge esquarterant tutsis a cops de matxet, martells, maces, esbodellant embarassades, cremant nens vius, esclafant nadons contra la paret... podria continuar.
Estava dins d'un bus i em questionava: "de tots els adults que em somriuen aqui, que eren adults, o no tant adults, el 1994, quants d'aqui hauran matat? Estara ja seca la sang de llurs matxets?".
Vaig visitar l'esfereidor Genocide Memorial a Kigali, construit a sobre d'una fossa on descansen 250.000 tutsis assassinats. De fet estava tancat, era divendres Sant, estaven pintant el vestibul. Jo tenia bitllet de bus per l'endema per entrar a Burundi. Em vaig fer pesat, i sense intentar sobornar a ningu, vaig poder colar-me amb un parell d'australians que marxaven tambe aquella mateixa nit. Ells van enllestir rapid, llavors jo vaig tenir el museu per mi sol. Un luxe esgarrifos.
A Gisenyi, a la costa del llac Kivu, la platja era un privilegi, amb les muntanyes retallades de la RD del Congo al fons i nens congolesos i rwandesos banyant-se plegats, tots nus, rient, amb la seva pell brillant, com dofins de xocolata negra.
Durant les nits clares, l'encara actiu volca Nyiragongo, a nomes 1 km i mig de Gisenyi, escupia fum i exhibia al cel una palpitacio rogenca preocupant. Al 2002 una erupcio va destruir mitja ciutat de Goma, al Congo, a 1 km de Gisenyi.
Entrar a Burundi va significar tornar al mon real d'Africa, dels militars i policies fills de sa mare, carreteres de merda i dels busos ben assortits de suor, nens, gallines i vomits ocasionals. Un pais fet pols, abandonat, amb una guerra civil encara mes recent que la de Rwanda. A la capital, Bujumbura , res no s'ha fet des dels 80'.
Va ser a la capital que jo buscava en debades l'ambaixada de Tanzania. De sobte una patrulla de policia amb un pick-up fet pols s'atura i em fan senyals que m'acosti. Em demanen el passaport. M'el tornen. "Ok, bye, bye", els dic jo... i ells: "no, no...c'est pas suffisant". Com? Que he fet jo ara? Els vaig demanar que s'identifiquessin. Sense cap mes explicacio, els polis, un d'ells amb la samarreta de l'Arsenal (bye bye Champions League!) em van dur a l'ambaixada dels Estats Units Amaparanoiats d'America! Mentrestant, el conductor, l'Emmanuel, em va dir que nomes m'interrogarien, que traquil. Acte seguit el paiu profereix: "George Pujol c'est le chef de l'ETA, n'est-ce pas?". Jo li vaig contestar un desganat "plus ou moins", pres per l'estupefaccio de tota la situacio surreal en el seu conjunt.
Al cap de poc apareix un 4X4 del copon amb un blanc a dins, el cap de la seguretat de l'ambaixada. Baixa i em comenta que m'havien vist passar varies vegades per davant de l'ambaixada!! Pero si esta al centre de la ciutat, al costat del mercat, pavu, flipat!! El cert es el que el paiu fou educat i es va excusar, esgrimint que han rebut amenaces terroristes directament a aquesta ambaixada en particular des de Somalia i que aquells dies s'estaven celebrant reunions importants. I a mi que! Em va fer una fotocopia del passaport i em va deixar marxar. Si li arribo a dir que vaig estar a l'Agfanistan el 2003 de motxilero, crec que m'haurien enviat aquella mateixa nit amb un B-52 directe a Guantanamo, amb pressumpcio d'innocencia, es clar, pero amb un mono taronja i una bossa de paper al cap!
Aquella mateixa tarda vaig anar a passejar per la platja de la ciutat al llac Tanganika. Els burundesos bujumburesos estaven disfrutant del diumenge de Pasqua, bevent cervesa, menjant peix a la brasa, ballant i cantant fins que de sobte es va armar un revuelo de la ostia. Es veu que un hipopotam s'acabava de cruspir un nen d'uns deu anys. El cap d'una estona el cos sense vida va apareixer a la platja. Alla estava.
Be, voldria acabar amb unes curiositats per no deixar mal gust de boca:
- Kigali: "Atraco Bus Company Service". A veure qui es el guapo que compra un passatge!
- Kigali: "Papeterie Imen". S'esquinsa com el paper..., podria ser un bon eslogan, no? Justet, ja ho se.
- Kigali: "Teta paradise". Una botiga de sabates. No se m'acut res.
- Kigoma: "Obama vodka". Inpensable durant la guerra freda.
- Kigoma Train Station, de l'epoca colonial, pregunto pels horaris i responen: "No ticket office, no train, washed away with the rain"! Brutal. I a la paret una placa metal.lica lluint "Best Kept Station, 1965". Des de que van guanyar el gaurdo no han tornat a escombrar!
Be, amigues i amics. Aixo es tot de moment.
Animat i sa, em dirigeixo vers Malawi i Mozambique.
El dia 12 de maig, i nomes Deu mitjansant, volare a Jakarta des de Maputo per retrobar-me amb la Isabel.
Rebeu una forta abrasada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada