CRONICA: WHY ARE YOU SO DIRTY?

WHY ARE YOU SO DIRTY?                                           MAIG 2010

Estimades/ts amigues i amics:


Us escric des de Maputo, la capital de Mozambique. Ciutat que representa el meu “terminus” per Africa. Dema volo cap a  Jakarta via Johanesburg i Abu Dhabi. Ens hauriem de retrobar amb la Isable alli, pero el nuvol de cendra podria complicar la seva sortida d’Europa.

Resulta que l’afer del robatori de la meva camara de fotos a Kampala, capital d’Uganda, va continuar sense mi. La nit que me la van robar jo estava amb en Mitch, el veterinari califronia jueu de San Diego. Es veu que l’endema ell va rebre una trucada anonima misteriosa (no se com  tenien el seu numero) afirmant que el substractor de la camara estava al mateix bar del furt. Ell s’hi va acostar i de sobte el suposat lladre (un paiu que havia estat bevent amb nosaltres i que semblava o pretenia estar molt ebri) va arrencar a correr per la part de darrere del bar. En Mitch m’explica que ell va agafar un basto i el va perseguir cridant, pero que el paiu es va fer escapol.

Us vaig deixar en l’ultima entrega just a punt d’embarcar al venerable MV Liemba a Kigoma, Tanzania, el vaixell de guerra Alemany del 1913, enfonsat i reflotat posteriorment per servei de passatgers i cargo. Vaig recorrer les aigues del llac Tanganika amb aquella reliquia pres per una barreja de sentiments: un inevitable sabor a historia viva i autenticitat, i per altra banda, una amarga impotencia en veure el tracte que rebien els passatgers de 3a classe, engabiats amb candau i amuntegats a sota de coberta. Els rics, mentrestant, beviem cervesa fresca a coberta, contemplavem com el sol es ponia cremant per darrere del muntanyos Congo i saltavem a l’aigua quan el vaixell parava enmig del llac per carregar i descarregar a barques mes petites.

En Simon Long era un Royal Marine britanic de vint-i-tres anys de cos escultural, l’elit militar britanica, entrenat en “mountain warfare” i esperant desti: Somalia o Afghanistan. Ell no va dubtar en saltar de cap des de dalt de tot de la nau. Jo el vaig seguir, “que collons!”, em vaig dir. No obstant, vaig oblidar que jo tinc quasi 35 anys, que soc un humil catalanet i l’elit del no-res. Em vaig cardar una ostia a l’entrar l’aigua que encara arrossego la lesio d’esquena.

Dues nits despres vaig tocar terra. El sud-oest de Tanzania esta molt mal comunicat per terra. Van seguir vuit hores de peu sota el sol al darrere d’un camio. El dia seguent un bus de vuit hores es converti en dinou ja que es va trencar l’eix del darrere com un llumi i el bus de recanvi es va quedar encallat al fang mentre venia cap a nosaltres. El vam esperar durant onze hores. Sobretot paciencia.

Entrant a Malawi vaig patir unes febres estranyes i vaig anar a fer-me la prova de la malaria. La infermeria em va fer el test i despres em va fer passar al despatx del metge. Aquest entra, tanca la porta i digue: ”yes, yes...you are negative”. Buff, quin susto cabro!

Malawi es un pais extremadament rural, poc dens, relaxat i molt conegut per la seva maria-juana. Tothom es amable, menys els oficials d’immigracio. Quan vaig entrar al pais, tot febril, em ve un d'ells i m’inquireix despectivament: “why are you so dirty?”. El cert es que anava brutot, portava dies de viatge i la meva estimada samarreta blanca de la UAB gastava un cert to marronos. Em van voler tocar el que no sonava, certificat de febre groga, declaracio de diners...i al final em van deixar estar, no sense abans mirar-me amb menyspreu i escupir un final “get changed!”. Fins fa pocs anys, als “hippies” els obligaven a tallar-se els cabells i afaitar-se la barba abans d’entar al pais!

A Malawi hom blanc se sent impracticament ric, ja que el bitllet mes gran es de 2,25 euros!

El llac Malawi es un dels mes profunds del planeta, aigues cristal.lines, molta biodiversitat i a mes esta a petar de cocodrils, s’ha d’anar una mica en compte. Tambe vaig recorrer les seves aigues, terres de Malawi a estribor, terres de Mozambic a babor, amb una altra nau del passat, el MV Ilala, pero el trajecte no va ser ni de bon tros tan glamoros com amb el MV Liemba.

El MV Ilala atraca a Nkhata Bay dos cops a la setmana. Un direccio nord i un altre direccio sud. Quan vaig voler comprar el meu bitllet direccio sud amb un dia d’antel.lacio, un endormiscat administratiu em respongue que s’ha de comprar el mateix dia, afegint: “we don’t want to mix transactions”. Temen barrejar les transaccions! A Malawi no coneixen l’estres. Quan li vaig preguntar que tal la segona classe, em va respondre que no hi havia gaire oxigen. En preguntar-li per la tercera, esclafi a riure. Vaig comprar primera.

Un cop arribat a  Monkey Bay vaig dedicar un dia kamikaze, viatjant des de les 2am fins a les 9pm cap a Blantyre i tornar, la capital economica de Malawi, per poder aconseguir el meu visat per Mozambique al consulat. Va ser una pallissa i tot un exit.

Per arribar a la costa nord de Mozambique vaig agafar un tren de paisatges preciosos a traves de l’oest del pais amb molta vida rural i una molt intensa i colorida venda ambulant a les andanes. Els passagers estaven fent la compra del mes, minim 5kg de cada producte: platans, mongeta, taronges, tomaquets, cebes, mandioca, canya de sucre, pa, alls, cacauets, pollastres vius, verdures varies...

Mozambique ha estat el pais del salt gastronomic qualitatiu. De sobte els plats han aparegut davant meu un xic mes elaborats. El pollastre no es raquitic (ja no cal arribar al moll de l’os per trobar cert aliment), l’arros no es sempre blanc, les patates no estan crues per dins, una amanida presentada a part vestida amb vinegreta... i continua millorant: vi, pa amb cara i ulls, xorisso i baco, cervesa negra a pressio, gambes, llagosta...

El fet que molta gent parli portugues entre ells xoca al visitant que ve del nord. Per les excolonies o protectorats britanics per on he passat, la gent local pot arribar a parlar molt be l’angles, tanmateix, ho fan exclusivament quan es dirigeixen a mi. En canvi, aqui sovint abandonen les llengues tribals o vernacules i es passen a la lingua franca, el portugues, degut a les primerenques incursions lusitanes que es remonten a finals del segle XV d’en Vasco de Gama & co. Jo no tinc ni idea de portugues, pero admeto que trobo divertidissim inventar-me una nova llengua llatina, i de fet, em faig entendre prou be.

A Nampula vaig jugar a ser indigent per una nit. De tant en tant faig aquestes coses. No em titlleu. Resulta que hi havia un seminari d’agropecuaries a la ciutat, tot estava ple o havia de pagar mes de 20 euros per dormir. Cegament fidel al meu pressupost, em vaig buscar un raco en una obra, el que sera el nou hospital provincial. Estava prou net i protegit. Durant la nit va ploure molt. Els mosquits foren molt pitjor enemic que el vigilant, qui em sobresaltava cada volta que es passejava per davant del meu amagatall, sense arribar a descobrir-me. Al mati vaig fugir per la finestra a l’estil Steve Mcqueen.

Vaig arribar a Ilha de Mozambic i amb poques hores ja n’estava bojament enamorat. Estava escrit. Platja, mercat del peix cada tarda a la platja, els carrers de sorra presos per nens corrent en estat semi-salvatge, arquitectura colonial decadent i 1 kg de llagosta a la brasa per 6.5 euros! Qui s’hi pot ressistir? Fou un centre comercial i maritim de molta importancia a l’Indic per Portugal en el seu cami cap a l’India i Brasil.

Resulta que Mozambique es un pais gran. Vaig haver d’agafar un bus atrotinat de 30 hores (vam parar 5 hores a descansar quan ja en portavem 20 de trajecte, amb el mateix xofer!), assegut al passadis sobre una cadira de plastic, per arribar a les boniques i mes turistiques costes del sud, on vaig seguir menjant gambes, vaig fer una mica de submarinisme i vaig fer esnorquel a tocar de mantes i balenes-tauro. Quina por, segur que nomes s’alimenten de plancton?

Durant una de les parades d’aquell bus de la muerte, la poli em va demanar la documentacio a mi i a un nigeria que viatjava cap a Johanesburg. A mi, tristament per ser blanc, em van deixar tranquil. El molt ingorant estava llegint el visat de Kenya on hi figurava “tourism”. Contrariament, al pobre nigeria, qui tenia exactament el mateix tipus de visat per Mozambique que jo, no el deixaven estar. Li demanaven una declaracio de diners i d'activitat al pais. El mes curios es que jo estava fent d’interpret del portugues a l'angles! En un moment donat tots tres sabiem que el bus marxaria aviat i el poli sussurra suament quelcom semblant a ”refrexc”, i un servidor, que se suposava que era l’interpret, no vaig entendre que estava passant. El nigeria ho va captar immediatament, ja no era una questio idiomatica, sino de mentalitat africana. Li va esquitxar un bitllet de 100 meticais i el van deixar tornar al bus. Aixi funcionen les coses per aqui abaix.

I aqui es on soc, preparat per creuar l’Indic per aire. Anhelo fer el salt al sud-est asiatic i l'India. Per la meva formacio psicologica i sobretot antropologica, per Africa Oriental he trobat a faltar cert llegat historic, arquitectonic, vestigis, runes, temples, mostres o restes de civilitzacions, religions...ironicament on, a la vall del Rift, l’home modern va neixer i comensa a fer les seves primeres passes com a animal bipede.

Us anire aburrint degudament amb cada entrega mensual.

Desitjo salut i amor a tothom (i alguns eurillos per anar tirant).

Albert