Hola a totes i tots:
Abans que res us volia donar les gracies per les multiples felicitacions rebudes pel meu aniversari, feliz.
Soc a Singapur amb la Isabel. Digerint xoc cultural rera xoc.
Us vaig deixar a Maputo, Mozambic. Amb la Isabel ens vam retrobar com previst sense incidents, sense retards i amb molta il.lusio. A pesar de les interferencies volcaniques des d'Islandia, l'amor (puntual) prevalgue. Vam gaudir per separat dels luxes de companyies aeries com Etihad o Emirates, fent escala respectivament a Abu Dhabi i Dubai.
Indonesia, i Jakarta en particular, va suposar un contrast significatiu despres d'haver passat tres mesos viatjant sol per Africa de l'Est.
De sobte les carreteres estaven en millor estat i pintades, el menjar molt mes variat i elaborat, els bitllets no es desfeien de vells a les mans, no calia temer a la policia, es respirava mes organitzacio i una falsa i comoda sensacio de menys injusticia al mon. No em sentia tan observat ni cobejat. Molta gent aparentment semblava tenir un major acces a serveis, transport, articles, comfort, oci, menjar…
I... on eren els nens, negres, de cabells errissats amb els seus mocs i les seves mosques corrent per les carreteres de terra roja africana? Molts menys nens (orfes, o no) pel carrer i tractats com el que son, brandant joguines. De sobte tribus urbanes, piercings, tatoos, gratacels, electronica, textil, bancs, centres comercials, aire acondicionat i cibers ben equipats. I la sorpresa mes agradable: tot molt mes barat i de mes qualitat comparat amb Africa; obtenir mes per menys es un gust.
Nomes arribar a l'aeroport de Jakarta vaig veure que, a pesar de tot, encara hi hauria temps i lloc per a les sorpreses. Per exemple, al WC de l'aeroport hi havia una peculiar peixera a la paret des d'on els peixos de colorins mesuraven el meu penis a cop d'ull sense parpellejar. Sortint de l'excusat vaig poder observar atonit com un treballador espavilat de la cinta dels equipatges treia el cap entre les bandes de cautxu del final de la cinta demanant resguards d'equitatges. Per una contra-prestacio el paiu et treia la teva maleta primer.
Vam recorrer la illa de Java d'oest a est, un dels racons mes densament poblats del mon, visitant de passada un temple budista colossal (Borobudur, del segle VIII) i tambe enfilant-nos al crater del volca Bromo, sulfuricament fumejant. Realment poc apte per asmatics.
Per celebrar la nostra retrobada, amb la Isabel vam anar a Jakarta a un restaurant japones de "categoria". Vam menjar molt be i ben barat. Vam pagar amb targeta VISA. Al cap d'una estona, se'ns presenta la manager a la taula amb diners en efectiu explicant-nos que era el segon aniversari del restaurant japones i que ens retornaven el 20% de l'import. Ens va deixar fora de joc enmig de les seves inclinacions deferents, tot invintant-nos a te i cafe! A Espanya, amb somriures i una certa gracia et pots arribar a guanyar un xupito com a maxim!
El que mes em va atraure de Java foren els seus cigarrets aromatics de tabac barrejat amb clau, els quals inundaven els carrers d'una olor dolc i suau.
A Bali tant ens va plaure el seu hinduisme explicit i la ubiquitat dels santuaris lluint ofrenes florals, com vam detestar el turisme massiu de les platges del sud de l'illa.
Ens va sobtar la imprevisible resposta d'un suis quan li vam preguntar, encara a Java, que tal era Bali. La seva laconica resposta: "there are too many dogs". I es cert.
D'alla vam volar al cul d'Indonesia, cap a les Illes Maluku, les Moluques, prop de l'illa de Papua, conegudes tambe com les illes de les especies, i malhauradament desconegudes pels conflictes intercomunals entre cristians i musulmans que van tenyir de sang els carrers d'aquest reducte cristia quasi polinesic el 2002. Moriren mes del doble de persones que a l'atemptat de les torres bessones de NY. Molt abans, tant els portuguesos el segle XVI, com despres els holandesos el segle XVII, van imposar sense escrupols el seu monopoli commercial d'epecies, principalment de clau i nou moscada, desplacant les rutes terrestres i maritimes xineses i arabs.
Alli les platges eren pristines, les aigues turqueses, el turisme quasi inexistent i la gent local amablement orgullosa, de tradicio ferotge i lleial (molts son descendents de soldats que juraren vassallatge a la reina d'Holanda). Vam viure com els petits pobles de Haruku o d'Hulaliu es paraliztaven amb la nostra arribada. A la platja de la primera poblacio vam organitzar jocs amb una trentena de nens; el joc de les cadires, el mocador, la bomba... Vam acabar de revolucionar el poble quan la Isabel va treure's les cartes de la maniga per deixar bocabadats els nens amb uns jocs de magia.
De totes maneres, les Maluku se'ns presentaren mes desenvolupades del que mai no hauriem imaginat, donada la seva remota insluraritat. Nomes dir-vos que vam aterrar a sobre d'una pista oberta al mar a l'aeroport de Kota Ambon (Amboina) a bord d'un Boeing 737-300.
Per acomiadar-nos d'aquest vast arxipielag, vam passar cinc dies a l'illa veina de Bali, Lombok, habitada majoritariament per musulmans Sasaks i una minoria avantatjada balinesa assentada a l 'est.
Vam fer un dur trekking per pujar al volca Rinjani, super actiu tambe, a 3726 metres. El primer dia vam haver de guanyar 1500 metres de desnivell. El segon vam pujar 1000m. fins al cim i vam haver de descendre els 2500m acumulats restants. Coincidi amb el meu aniversari; me'l vaig passar caminant de les 3am fins a les 7pm! Va valer la pena per distingir lava lluint timidament en la negror de la nit, pero sobretot per l'esfereidor rugir de les entranyes de la Terra, soroll de reactor de F-18 emergent del crater del Gurung Baru escupint fum just a sota nostre. Per un moment ens vam agafar de la ma, sols, tement que una de dos: o seriem testimonis d'un espectacle unic i magnific o que no ho explicavem; o ambdues coses.
A les illes de Gili, a Lombok tambe, vam fer esnorquel al costat de tortugues i vam acabar de pair totes les agullestes del trekking. Alli vam veure una iguana enorme al mig del cami, de metre i mig, passejant amb tota la parsimonia. Es veu viuen alla permanentment, al costat dels bars i del nostre bungalow!
El gran inconvenient d'Indonesia, Singapore i Malasia: la cervesa esta fortament gravada per taxes, degut, en part, a la pressio exercida pels partits islamics. Tot no pot ser.
Singapore. Un escandol en molts sentits. Un experiment huma. Un paradis palatal. Moderniat i una netedat i organitzacio tant exacerbada com surreal. Un parc tematic huma. Una barreja d'indis, arabs, xinesos, taiwanesos, malaios i europeus, tothom parlant fluidament angles. Es primera llengua obligatoriament a totes les escoles. Esta prohibit escupir o menjar al metro. Nomes tres-cents euros de multa si desobeeixes. Pena de mort si trafiques amb drogues. Molts BMWs, Mercedes, Audis i alguns Masseratis i Porsches custodiats per imponents gratacels. Un respecte gelid, una pau sense anima, una equanimitat aseptica, un espectre tangible... i el mes desconcertant per mi: no es respira cap senyal d'ostensible contencio ni frustacio. Tothom respecta tot i tothom, un mon feliz sense soma en una ciutat-estat de set-cents quilometres quadrats a dos graus nord de l’equador impossiblement sostenible des d'un punt de vista ecologic. I cap policia a la vista!
En un pais mediterrani del sud d'Europa, per exemple, mmm... Espanya o Catalunya, caldrien mesures draconianes, presencia policial a cada cantonada i antiavalots de proporcions epiques per assolir el miracle singapures.
Alli ens vam allotjar a un alberg que s'assemblava mes a un pis terapeutic de desontixacio per a politoxicomans recidivants. Tot de joves occidentals tirats cada mati al sofa mirant films a tot drap o endollats amb wi-fi al seu netbook. Calia una bona pulsacio llatina per intentar trencar aquell gel junky esquizofrenogen. Ho vaig fer, si, pero amb poc exit.
Fou en el marc d'aquest "pis terapeutic" que vam coneixer en K.B. Un ex-soldat de cinquanta anys dels EUA que va filtrar certa informacio sensible fa trenta anys servint a les US Airforces a Taiwan. Ens va explicar que la CIA el va tenir onze anys al llit, torturant-lo i que li implantaren micro-xips i sensors al cervell, al colon, a l'estomac, microfons a les oides, un GPS sota del paladar..., em va deixar tocar un bony bionic que li sobresortia de la panxa, em va ensenyar informes medics i neuroimatges realitzades a Puerto Rico i Venezuela. Em va assegurar que en aquell precis moment la CIA podia estar escoltant la nostra conversa. Digue que formava part d'un estudi longitudinal que costava bilions de dollars del pressupost per a la seguretat nacional, que varies persones que l'havien intentat ajudar havien mort miseriosament, il.lustrant-nos amb detalls com i quan. Ens va dir que per control satel.lit via uns ordinadors situats a Alaska, podien augmentar la seva pressio arterial, la seva activitat intestinal i altres funcions neuro-simpatiques. Em va mostrar documents per provar la seva esteril lluita judicial contra els EUA i que hi ha cinc-centes persones en la mateixa situacio que ell.
N'hi havia per llogar-hi cadires, o mes aviat per jugar al joc de les cadires amb tota la penya del pis! Estava aquell paiu molt boig? Nomes sabem que no feia cap gracia tenir-lo a la llitera del costat.
Nosaltres a "lu nostru". Els catalans no hi erem a Taiwan fa trenta anys, oi que no? Doncs ja esta! Nomes espero que no tinguem cap accident en circumstancies estranyes, je, je...
Be, despres d'un esperable periode d'adatacio, la vida de parella de viatge ha anat millorant substancialment. Cal ser pacient, tolerant, comprensiu, empatic... Aqui i arreu, avui i sempre.
Els que hagiu tingut prou paciencia com per arribar fins aqui, sincerament us felicito!
Ara estarem uns quinze dies a Malasia abans de fer el salt vers el subcontinent indi.
Una salutacio calurosa a totes i tots des de la terra que rugeix.
Fins a la propera cronica.
Albert
| 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada