VIVA ESPAÑA!! JULIOL 2010
Hola a tothom: Ara som a Bangladesh. Des de Kuala Lumpur, Malasia, vam volar a Kolkata (Calcuta), India. Amb tot el que aixo suposa. Havia oblidat, de dues visites anteriors al subcontinent, com d’antiga, decadent, sorollosa, bruta, caotica, inexplicable, impredictible, “burrocratica”, estimulant, palatal, aromatica, pudent… podia arribar a ser la democracia mes gran del mon. Abans, empero, vam estar uns dies a Malasia. Mooolt avorrida comparada amb l’India! Vam estar a la capital, Kuala Lumpur, Malaca i a dues illes molt diferents l’una de l’altra: Penang i Tioman. De la capital ens va agradar l’obsessio, d’altra banda tipica del sud-est asiatic, de la penya per menjar de tot a tota hora en paredetes pels carrers de Chinatown. Pels mateixos carrers, cada vespre ironicament la policia donava el tret de sortida pel muntatge de les altres paradetes: roba, rellotges i calsat de perfecte imitacio flagrant, fins i tot amb etiquetes lluint orgullosament un “patent pending”. Com vam fer Singapur, tambe ens vam recorrer els enormes centres comercials excusivament dedicats a l’electronica. Finalment, despres de molt dubtar, adquirirem un netbook i una nova camara (per reemplasar la furtada a Uganda) al Low Yat Plaza Mall. Hi haguerem de tornar tres vegades mes, fruit de la deseperacio. Pensavem recelosos: “ja esta, els pakis de la botiga ja ens l’han fotuda!”. La pantalla s’apagava intermitentment aliena a la nostra voluntat. Va resultar ser un problema de software entre el PC i el nou Windows 7. Puta informatica de merda, amb perdo. De menjar a tantes paradetes, xiringus i carrets del carrer, vam patir un imprecedent i inevitable magnetisme vers el Pizza Hut del mega centre comercial situat a la base de les torres bessones Petronas, de452 metres d’alsada i 88 pisos. Alli vam ser testimonis de com per un client qualsevol apagaven els llums, enxufaven una versio tecno del “happy birthday” i tots els treballadors de l’establiment sortien en fila encapsalats pel manager i el cuiner cantant, ballant i picant de mans per felicitar l’homenejat. La Isabel i un servidor nomes podiem aplaudir a ritme i tronxar-nos de riure! Fou a Kuala Lumpur on varem acomiadar-nos del SE Asiatic amb un petit “capritxu”. Vam anar a l’Skybar a la planta 35 del Traders Hotel de cinc estrelles a prendre un cocktail just davant de les torres bessones Petronas il.luminades. Quin glamour! Aixo si, aquella mateixa tarda vaig anar a comprar-me una camisa Polo Ralph Lauren (de patent pendent) per poder complir amb el “dress code” de l’exclusiu bar! Melaka (Malaca) i l’illa de Penang estan tenyides d’historia colonial comercial gracies, o no, al pas de sultans de Sumatra, xinesos, portuguesos, holandesos i anglesos. Poc en queda de tot allo. No te tan glamour com l’Skybar! El mundial el vam disfrutar molt a Tioman, una petita illa molt poc desenvolupada turisticament a la costa oriental, amb alcohol duty-free i els quatre bars a la platja cara oest i bungalows que la convertien en un relativament desconegut paradis pel motxiler de baix pressupost com nosaltres, mmm... amb els darrrers portatils i camares reflex digitals! Oh Kolkata! Veient-ho, la Isabel no podia recuperar la posicio mandibular natural. Caos “organitzat” de gent, motos, bicis, vaques, cycle-rickshaws, moto-rickshaws, tana-rickshaws (Kokata es l’ultim bastio de l’India dels tana-rickshaws de traccio humana a peu sovint corrent descalsa), taxis classics Ambassador grocs, families senceres vivint, rentant-se, fent la bugada o rentant els plats al carrer, parades de menjar, de “chai” o de “pan”, comerc intens, indigents, cecs, discapacitats, amputats, leprosos i bonyeguts de tot tipus. A l’India funcionen i pensen diferent. Als escassos i sordids bars et serveixen la cervesa Kingfisher amb ceba i sal. A la 13:00 hores el transit de les principals vies CANVIA DE SENTIT! Els taximetres no s’han posat al dia, avui has de multiplicar per dos l’import i misteriosament encara sumar-li dues rupies..., per posar algun exemple. El partit comunista te molt pes a la ciutat i nomes arribar vam poder gaudir d’una vaga que paralitza tota la ciutat. Tambe vam viure l’experiencia desagradable d’un magreig indiscriminat a la Isa al parc del Victoria Memorial (un hibrid curios entre el Taj Mahal i el Buckinham Palace) quan ens feiem fotos amb un grup de joves, desesperats, continguts, hormonalment disfuncionals i amb una visio prou esbiaixada de les dones occidentals com per mostrar-se rudement abusius i irrespectuosos. No ens ha faltat tampoc un episodi d’apassionada “burrocracia” india quan vam voler recollir els nostres visats al consulat de Bangladesh sense el resguard. La dona tenia els nostres passaports davant seu i davant nostre, pero NECESSITAVA grapar el resguard per assegurar-se i demostrar que els donava a qui devia donar-los. Les reixes de la finestra ens impedia pegar-la! A Sudder street, el guetto on anem a parar tots els viatgers, per estupefaccio nostre, es vivia un espanyolisme exacerbat diriem que... poc digest per un catala amb dos dits de front. Hordes de barbars iberics esperonats per les victories del mundial, molt joves i molt escandalosos, voluntariat massiu a l’institucio de la Mare Teresa, inundaven el barri cridant: ”yo soy espanol, espanol, espanol” exhibint banderes del toro a l’esquena i bevent ron barat. Els indis no entenien res; nosaltres no sabiem on amagar-nos. L’afluencia d’espanyols es tal durant els mesos d’estiu que fins i tot un llest indi ha obert un “cafe espanol” on pots degustar truita de patates, gazpacho, huevos rotos, arros a la cubana, gambes a l’ajillo, pan tomaca, bon cafe... Quan la semifinal coincidi amb San Fermin, els indis es fregaven les mans venent mocadors vermells. Amb el sub-continent arribaren les primeres febres, diarrees i “retortijones” lleugerament preocupants. Ara ja estem be. Vam fer una escapada a l’estat d’Orissa, a Puri, un dels quatre llocs mes sagrats de l’India on hom/don hindu pot assolir el “moksha”, alliberar-se del cicle samsara de re-encarnacions. Se celebrava el festival de Rath Yatra. Jagannath (un dels molts noms que reb el deu Krishna), Senyor de l’Univers i avatar/reencarnacio de Vishnu, i els seus dos germans son passejats sobre carros de fusta de catorze metres d’alt i de divuit rodes de dos metres de diametre pels temples de la ciutat en una processo extatica. Centenars de milers de persones s’hi van dirigir, i ho varem patir al tren. El Valium es pot adquirir a les farmacies sense recepte. Taps en teniem, Valium no. Van ser sis llargues hores fosques de claustrofobia, ansietat i una massa humana desaforada esclafant-se. Durant dos matins em vaig llevar a les 4:30am (l’hora en que tot el poble de pescadors surt a cagar a la platja) per testimoniar els sacrificis rituals dels pescadors i la seva sortida a la mar. Els pollastres encara volateiaven sense cap mentre ells, a la blava llum de l’alba, impregnaven llur sang a les xarxes i tiraven cocos i platans a la mar. Alguns ancians feien boles de sorra i les encerclaven a la platja. Posteriorment, els homens es vestien de valor i s’endinsaven al perillos golf de Bengala, conegut per les seves desafiants corrents. Un calfred em recorria la pell respirant aquell fort sentiment de comunitat, cohesio, interaccio amb la mare natura... contemplant aquells homes baixant les pesades barques a la platja, unint esforsos, trepitjant sobre els cagarros dels seus germans, cosins i veins. En aquell moment s’em va revelar un axioma teologic: vivint tan socio-hermeticament davant del furibundGolf de Bengala, havent de sortir cada dia a pescar per tirar endavant una familia, per defecte i racionalment l’home es clar que CREU en els DEUS. La laicitat no te lloc, no te logica, no te rao d’esser. El viatge esta canviant a la Isabel, i no nomes el seu sistema digestiu! (portava molts dies sense coneixer una femta morfica). Us recopilo tres frases celebres emeses per ella voluntariament: - “passo de l’aigua calenta” (la meva Isabel era fredolica); - “podriem continuar per America... no trobo a faltar ni el pernil iberic” (la meva Isabel tenia por d’enyorar-se); -“per que estalviar?, penso gastar-me tots els estalvis (la meva Isabeleta era estalviadora, li feia por deixar la feina en plena crisi)! El viatge canvia i allissona, confereix una punyent sensacio d’immediatesa, de present insubstituible que a lavolta dicta allo que es realment important en les nostres vides. Viatjar es reflexio i reaccio. Escriure i fotografiar. Despullar cada dia la casualitat de la seva falsa disfressa de causalitat. Deslegitimitzar, descosir el vulnerable fil "logic" embastat entre esdeveniments. Prou. Jo, pobre de mi, amb la barba cada dia mes llarga i canosa, nomes se que la Isabel es una joia de persona, una pedra cada dia mes preciosa. Gracies per llegir-me. albert |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada