BORDER IS NO TOILET!

BORDER IS NO TOILET!                                                        DESEMBRE 2010

Havíem calculat malament. L’estació de tren d’Osaka era encara més monstruosa del previst. Us il.lustro l’extrema amabilitat nipona amb l’anècdota següent.

El noi adolescent a qui havíem preguntat direccions va reaparèixer en escena, corrent darrere nostre, panteixant, suat, brandant el mòbil connectat a internet. Ell havia quedat amb sa mare. Estavem molt lluny d’on suposadament sortia el bus cap a Hiroshima.  Llavors fou la mare qui va aparèixer en escena puntual per acabar corrents amb nosaltres una distància inacabable pel centre d’Osaka, marcant un ritme encara més frenètic del propi de la ciutat amb les seves sabates de taló. El seu fill atabalat carregava la motxilla gran de la Isabel. Vam arribar a la parada de bus tres minuts abans de la sortida. La Isabel i jo restarem estupefactes mentre mare i fill ens feien reverències a tall de comiat.

Hola a tothom. Us escric AMB ACCENTS, Ç TRENCADES i DIÈRESIS des de la meva enyorada terra: Catalunya; des de la meva potser sobre-elogiada ciutat: Barcelona.

De Shimonoseki, al Japó, vam agafar un ferry de nit de dotze hores amb destí a Busan, Corea del Sud. El ferry tenia un onsen (bany tradicional japonès) a dins. Jo sol, dins dels banys, navegava per l’estret de Corea, entre el mar del Japó i el mar de la Xina oriental, sentint-me com un fortunat sheik àrab en un yacht per costes adriàtiques, com a mínim. No desitjava res mes.

El fred vingué de sobte sense avisar, aquell matí, tot just posant els peus a Corea del Sud. Deiem adéu a una suau tardor japonesa.

La globalització és a la boca de tots. Un terme més adequat seria “mundialització” per referir-se al complex fenomen que s’innagura a finals del segle XV amb la cartografia i conquesta político-religiosa de quasi tots els racons del planeta. La globalització jo l'entenc com la fase més contemporània de la mundialització, quan les connexions entre aquests racons planetaris s’estrenyen i esdevenen més freqüents. 

Quan la mundialització i les noves teconologies es casen, poden engendrar criatures superdotades com l’internet, i tenir besnéts com el Couchsurfing. Un sistema global creant relacions reals, locals, properes. La nostra experiència fent couchsurfing a la capital de Corea del Sud, Seul, va desbordar qualsevol exepctativa que poguéssim albergar. En John Woods dels EUA és un monstre acollint a gent. Sempre tenia gent a casa. Nosaltres vam passar una setmana al seu apartament, mentre ell dormia a casa de la seva noia.  Amb en John vam compartir molt més que un sostre; vam intercanviar opinions, exposar preocupacions i oferir empatia emocional recíproca. Vam arribar a ca seu com “guests” i vam marxar com amics.  

En John ens va guiar per la immortal nit de Seul, per l’estranyament mediterrània  joie de vivre seulenca, on la gent és de carn i ossos, escup, eructa, riu i plora espontàniament, s’atipa de carn vermella tot intercal.lant xupitos de socho (licor d’arros d’uns 20 graus). També em va dur al mercat del peix on vam engullir un calamar viu d’aperitiu. Els tentacles pretenien fugir dels nostres chopsticks, recargolant-se sobre ells mateixos mentre nosaltres els sucavem ben sucats en soja per evitar que ses ventoses s’adherissin a la nostra tràquea.

Canvi de país. Canvi de xip. 

Mongòlia és el vuitè país més gran del món sandwichat entre dos pantagruèlics imperis, la Xina i Rússia, cada cual peor. Hi viuen tres nimis milions de persones.  Es diu que un terç d’aquests tres milions és nòmada; altres fonts asseguren que un 25% és nòmada, un altre 25% seminòmada i la resta viuen a Ulaanbaatar, considerada la capital política més freda del món. Mongòlia fa olor a corder, vodka i fred.

Aterrant a aquesta capital enmig de l’estepa només una qüestió emergia de les nostres ments: “on ens estem fincant? ”

Mai no havia vist tant cel i tanta terra junts.  El que més em va impressionar fou la seva forma bàrbar d’ingerir vodka i el mode de vida quasi auto-suficient d’algunes famílies nòmades enmig de tot i del no-res. Mongòlia és diferent a tota la resta, tanmnateix, el viatger experimenta una mena de flash-back platònic, familiar, no en el temps sinó en la meta-essència. Mongòlia ens recorda del què estem fets: aigua i  minerals.

L’única manera d’aconseguir un visat rus a Mongòlia era enviant el passaport a Espanya i contactar amb algunes de les agències autoritzades a tractar amb l’ambaixada o consulat. No estavem disposats acceptar un visat de trànsit per creuar el país més gran del món.  Això haguera significat pujar a un tren a Ulaanbaatar, baixar a Moscou cinc dies després per a continuació haver de fotre el camp del país en menys de 48 hores. En canvi d’això, vam depositar totes les nostres esperances en DHL i vessar bastants dòlars pel servei de missatgeria. Ens vam quedar indocumentats a Mongòlia mentre els nostres passaports feien escales insospitades a Leipzig, Bahrain, Seul i Beijing. Tot va sortir rodó.

Rússia ens esperava. Quasi tothom agafa un tren internacional més car per atravessar la frontera russo-mongola. Nosaltres ho volíem fer diferent, amb estil. D’Ulaanbaatar vam pujar a un tren tirat de preu de la RDA rumb nord fins la ciutat fronterera de Sukhbatar. Allí el mercuri al vespre rondava els -18. L’endemà vam compartir un taxi local fins als primers barracons aduaners, on un servidor va començar a tenir molt de pipi. Amb certes reserves i amb l’ús de la raó greument danyat per la urgència bufetil, se m’acudí d’apartar-me una mica i dirigir-me a una pila de neu. Uns segons després vaig poder sentir uns esgarips: “hey, hey, you, BORDER IS NO TOILET”. Vaig arreplegar tot d’una la meva artilleria pesada en ple degoteig per fer front a l’autoritat competent, és a dir, una oficial de l’exèrcit mongol. BORDER IS NO TOILET, em seguia escridassant. “T’haurem de multar”, m’etzibà ella; “ai,  la mare, ja hi som!”, resí jo.

M’havia pixat a la frontera. Malament, poca vista. La Isabel em recordava: “ja saps Tito que les fronteres són zones sensibles...”. Ara bé, jo sóc homen tossut i detesto la corrupció. Tenia un petit element en contra: m’havia pixat a la frontera. Em va demanar 16 dòlars. Vaig dir que no els pensava pagar, que volia veure el seu superior i el règim de multes (escrit en mongol, és clar). I així vam començar un joc ingenu i  entranyable d’estira i arronsa.  "Molt bé", va dir,  "com que dius que no tens diners, hauràs de treballar per nosaltres, hauràs de netejar tota aquesta sala”. Jo vaig fer que SÍ rotundament, ja em treia el forro polar i demanava una fregona. De fons podia sentir les rialles sofocades de la resta d’oficials. Els mongols són bona gent, fins i tot els “dolents” de la peli són bons. Just el contrari dels seus veins russos. Finalment vam acordar 8 dòlars, uns 6 euros, amb presència d’un superior i amb un rebut (tot escrit en mongol, és clar). Probablement fou el pipi més car i  a la volta la multa més barata de la meva vida.    

I així, després d’un dia molt llarg, vam arribar a l’estació de tren d’Ulan Ude, punt d’unió entre la  línia  del transmongolià (Moscou-Ulaanbaatar-Beijing) amb la del transsiberià (Moscou-Vladivostok). 

Venint d’un país de pastors, el monstre rus s’erigia davant nostre a les 23h, colossal, de pel.lícula: l’estació s'alçava tota de marbre amb sostres alts, llums tènues, rellotges amb hora de Moscou, rostres caucàsics i buriats sospitosos bevent cervesa i vodka pels racons amb llurs barrets de marmota, funcionàries uniformades i uniformement mal carades, lleves d’imberbes formant a les andanes blanques a  quinze sota zero... Benvinguts a la federació. Alla mateix vam pujar a un tren de nit cap a Irkutsk.

De la capital política més freda del món, Ulaanbaatar, vam passar al llac més profund i més vell del planeta, el llac Baikal. Voldria presentar algunes dades que impressionen sobre aquest llac tectònic són:

- el més profund (1642 metres)

- el més vell (25 milions d’anys)

- conté un 20% de tota la reserva d’aigua fresca del planeta

- més de 1700 espècies i animals

- el gruix de la seva superfície gelada durant l’hivern pot arribar a 10 metres

- és centre sacre pel shamanisme buriat sibèric.

Per la Sibèria feia fresqueta. Les previsions d’alguns dies a Irkutsk ens deixaven gelats: màximes de -18 i mínimes de -18. I i el lolo, que no treballa ni una mica avui? Vaga solar.

Molts visitants a Rússia destaquen per sobre de tot la poca amabilitat aparent dels russos, qualitat que sovint s’esvaeix a partir de la segona ampolla de vodka, el segon salami i el segon pot de cogombres avinagrats. Jo només volia explicar que en una cafeteria de carretera, anant cap al llac Baikal ,em vaig deixar la meva motxilla amb absolutament tot a dins, és a dir: uns 300 euros en efectiu, xecs de viatge, passaport amb el visat, la càmara i el rellotge. Una distracció sorprenent, molt estrany en mi. Abans que m’en adonés de la grandíssima relliscada, la gent de la cafeteria havia ja aconseguit el mòbil del conductor del meu minibus. Un altre conductor me la va lliurar a destí amb absolutament tot a dins. Els russos poden ser freds, antipàtics i alcohòlics. També poden ser gent molt honesta i generosa.

Les 54 hores i els 3400 km. de tren entre Irkutsk i Ekaterinburg ens van passar volant. Bevent te, vodka ocasionalment, fent pa amb tomàquet amb oli d'oliva extra verge Borges (pagat a preu d’or), jugant a escacs, llegint, dormint, intentant comunicar-nos i fins i tot fent un pols per mesurar qui són mes forts, els russos o els catalans!

Ekaterinburg fou la darrera ciutat important abans de deixar Àsia enrere, la tercera més gran de Rússia, la reina dels Urals, bressol de molts grups mafiosos, la ciutat que el juliol del 1918 testimonià l’execució per part dels bolxevics del darrer tsar Nicolas II, la seva dona i els seus cinc fills. Es podria parlar d’un “tsarricidi”? 

1800 km. i 26 hores més de tren ens deixaren a la capital de la federació: Moscou. Allí ens esperaven el Sascha i la Natasha amb un cartell llegint-se ALBERT. Simplement perquè el món és un mocador. 

En Sasha és arquitecte i amic d’en Piotrek, polac i també arquitecte. Jo a en Piotrek el vaig conèixer l’estiu del 2006 a l’ex-república soviètica de Geòrgia. Dos estius més tard, jo estava relaxat en un alberg de Samarkanda, a Uzbeksitan, quan un noi se m’acostà tot inquirint afablement: “estaves tu fa dos anys a Geòrgia”?

En Sascha i la Nastasha ens van tractar a cos de rei. Un vespre el germà d’en Sascha va portar l’acordeó. Hi havia polacs, russos i dos catalanets en un petit pis als suburbis moscovites cantant cançons, menjant entrepans i bevent vodka. Embriagat, vaig trobar especialment emotiu, donada la dramàtica història entre aquests dos països, que en aquell pis, entre notes d’acordeó, els joves russos i polacs només es discutissin rivalitzant sobre qui fa el millor vodka o qui el beu de la manera més adient.

A la capital vam tenir el privilegi d’anar al mausoleu del camarada Lenin, situat a la mateixa placa Roja. L’amic està estirat, descansant tot lluent darrere d’una vitrina, embalsamat des del 1924. Digne del Madame Tussauds! Una anguniosa cita amb la història del comunisme que no podíem obviar.

L’últim tram de tren ens va deixar a la gèlida, humida i imperial Sant Petersburg, l’antiga Leningrad, amb el seu riu Neva glacat, la magnífica col.lecció i ubicació del museu Hermitage al palau d’hivern i les seves estalactites de gel assassines penjant de les cornises. Cada any mor gent per culpa d’elles.

De la senyora Sant Petersburg el que menys em va plaure fou el dormitori de l’alberg. L’última nit abans de tornar cap a Barcelona, a les quatre del matí, una parella mixta de russos van fer un repàs exhaustiu del kama-sutra versió eslava, al descobert; no tenien res a amagar. Com podia jo moralment apel.lar a Morfeu mentre aquell show pornogràfic transcorria interminablement davant meu? Els russos són freds quan els convé.

Quan vàrem aterrar a terres germanes (Dusseldorf) totes blanques em va sorprendre l’amabilitat de la gent. Alguns fins i tot somreien i pronunciaven tímids “perdó” per passar. Tot és relatiu. L’any 2003 vaig aterrar a Frankfurt provenint de Bangkok; llavors em va sobtar la fredor i rigidesa alemanya, armaris amb cares quadrades comparats amb el tarannà rialler i despreocupat dels més baixets i arrodonits thais.  

La neu ens va posar a prova. Teníem tres minuts per desembarcar, córrer precipitadament a través de tot l’aeroport de Dusseldorf i embarcar al vol de Barcelona. Aviat vam desembocar a la llarga cua de "customer service" d’Air Berlin per reclamar un vol a fi de poder tornar a casa per Nadal. Ens van assignar un hotel de quatre estrelles com també es van mal-entendre amb Lufthansa. L’endemà aquesta mateixa companyia ens assegurava que els vols reservats per Air Berlin no estaven confirmats. Més cues i vuit hores més d’espera per arribar a casa.

Ja per acabar us voldria descriure un episodi del qual encara m’en sento molt avergonyit. 

Al Novotel de quatre estrelles es menjava esplèndidament, per no parlar de les habitacions; la millor del viatge en l'última nit del viatge, a Dusseldorf, qui ho haguera dit! Malhauradament l’alcohol no estava inclòs. El gust pel vi i la garreperia catalana poden fer estralls a l’etiqueta. Durant el sopar teníem una parella de joves escandinaus al costat. Era un buffet obert. Es van aixecar els dos de sobte. S’allunyaren. Llavors jo vaig apreciar que havien deixat vi blanc a llurs copes. Ni curt ni gandul, vaig allargar la mà per apropiar-me’n una. El meu nas prominent ja s’orientava vers l’esbelta copa d’aquell vi blanc alsacià i el meu bulb olfactiu es deixava seduir abrumat pels seus tons afruitats quan m’aparagué la parella de nou sostenint sengles plats de postres. Trobaven a faltar una copa de vi que els pertanyia. Els la vaig retornar entre fogots, tremolors i suors palpitants.

Bé, estimats amics i familiars, amb aquest lamentable episodi us deixo, per ara, desitjant poder seguir fent el ridícul pel món en altres aventures per Argentina, Bolívia i Perú a partir del 10 de febrer.

Felicitats a tots aquells que heu tingut la paciència de llegir-me i viatjar amb mi durant els darrers deu mesos, passant per divuit països i tres continents.

Una abraçada,

Tito