CRONICA: UN GOTET DE MARQUES DE RISCAL DE TANT EN TANT NO FA MAL

CRONICA: UN GOTET DE MARQUES DE RISCAL DE TANT EN TANT NO FA MAL                             SETEMBRE - OCTUBRE 2010

Estimats amics i familia:

Vaig comencar aquesta cronica a la capital de Corea del Sud, Seul. Ara estem sota zero a Ulaanbaatar, capital de Mongolia. Avui maximes de -10 graus!

Perdoneu el retard. No trobo el temps lliure. I sembla una broma, oi? Doncs no ho es.

La Isabel i un servidor ens hem bellugat bastant des de l'ultima entrega. Es nomes goig meu voler-ho compartir amb tots i totes vosaltres. Us recomano que doneu cop d'ull al blog per complementar fotograficament el relat.

Aqui va el rotllo!

Del Rajasthan, terra de palaus, maharajas, pedres precioses, fina arquitectura moghul i codi d’honor, vam tornar a la capital, Nova Delhi, la qual estava TOTA ella en obres. Les autoritats van decidir fer-ho TOT nou en motiu dels Commonwealth Games. Tot encara mes caotic de l'habitual i semblava que ni de conya estaria acabat per la innaguracio. 

Ens vam dirigir vers el NW, cap a un dels estats mes espectaculars del subcontinent: Himachal Pradesh. Boscos alpins, glaceres, alta muntanya desertica, carreteres de vertigen amb esllavissades de malson, aigues termals sagrades per hindus, monestirs budistes que toquen el cel a mes de 4000m., molts israelis i txecs, formatge sec de yak i valls senceres on la mala herba es marihuana.

 

Com que l'acces a Ladakh estava complicat per les grans inundacions patides durant l'estiu, vam dirigir-nos a l'est de l'estat, cap a l'aillada i desconeguda Spiti Valley. Per arribar-hi, empero, haviem de superar el famos i sensible port de Rohtang-La Pass a 3978m., un dels mes baixos de la zona i dels mes perillosos. Vam llevar-nos a les 4am per agafar el bus. Plovia intensament. Arribant a prop del port es va produir una esllavissada. Entre txecs, israelis i ginebra barata vam esperar hores per finalment recular al punt inicial nou hores mes tard. L'endema vam tornar a intentar-ho. Quasi no plovia al fons de la vall a 2000m. No obstant, de nou, al punt de l'esllavissada es va posar a ploure. El maquinista es negava a treballar sota la pluja per risc de mes esllavissades. Finalment vam haver de triar atentament el moment per creuar la encara activa esllavissada corrents per poder transferir de bus a l'altre costat. Seguia plovent intensament i vam veure i sentir com roques queien prop nostre. Ho haviem superat!

Per entrar al desert muntanyos de Spiti encara calia superar un altre port, el Kunzum-la, a 4500m. Aquesta vegada amb neu, pero amb menys adrenalina. 

Durant aquests dos dies de busos vam poder observar agradablement atonits com dues txeques de mitjana edat ocupaven l'espera dins del bus enrollant-se amb un parell de joves locals als quals els doblaven l'edat. Si senyores, aixo es aprofitar al maxim les vacances, flirteig i sexe a l'autobus entre esllavissada i esllavissada!

La Spiti Valley ens deixava sense respiracio, i no nomes per la seva altitud. Si mireu les fotos del blog entendreu el perque. 

Per nosaltres fou incomparable el fet de poder dormir al monestir de Ki Gompa, penjats remotament a 4166m. Pelarem patates a la cuina amb el monjo-cuiner mentre un alemany de trenta anys discutia entre patata i patata amb un txec de seixanta sobre el significat del concepte "comunisme". A fora els nens monjos jugaven eixelabrats amb els seus vestits llargs granats; els monjos ancians es retiraven a resar entre murmuris. 

El bus de Kaza a Dhankar de la Himachal Road Transport Corporation, destartalat com sempre, es va aturar. Una altra esllavissada. Plovia. La carretera s'havia desfet en multiples petits torrents que saltaven al fons del precipici. El conductor no s'atrevia a passar. Teniem una pala. El Tito, es a dir, jo, vaig ajudar a restaurar una mica la carretera. Quan el conductor finalment ho va veure menys negre, carregat de dubtes amb el front ben arrugat, va intentar engegar el motor. Alli ens vam quedar. El bus no s'engegava... 

Plovia. Molta gent va transferir al cap de dues hores a un altre bus per recular al lloc d'origen. La Isa i jo estavem agafant les motxilles quan vam veure que el bus marxava a Kaza sense nosaltres! Ens vam refugiar dins d'una cabana prenent te intentant fer auto-stop. De sobte aparegue un personatge: un canadenc jove amb cotxe llogat, xofer i guia contractats, vestit d'esport, amb una gorra del Manchester United, ple d'anells i un bolso de dona de bona marca. Vam pujar al seu cotxe. Superavem el punt sensible mentre ens explicava que estava en un viatge de rehabilitacio, masses drogues i alcohol. Li encantava el Marques de Riscal, un Rioja. Vaig pensar que el nord de l'India, on pots comprar valium i ketamina a la farmacia sense recepta, on es troben licoreries facilment i el canyem creix salvatge arreu, potser no era el millor lloc per un programa de detox. En acomiadar-nos vaig assegurar-li que un gotet de Marques de Riscal de tant en tant no fa pas cap mal. Dubto que fos el millor consell que un psicoleg pugui donar a un alcoholic millonari afeminat en fase de rehabilitacio!

Vam pujar a peu per dormir al monestir de Dhankar, edifici protegit, fascinantment esculpit dins la roca, penjat a quasi 4000m., rodejat de muntanyes magnificents, entre cosmo-mitologia i liturgia centenaria. Dins de l'habitacio estavem a 7 graus celsius! I com sempre a la Spiti Valley, sense llum ni aigua calenta.

 

Vam passar per Tabo per visitar un altre monestir budista fundat l'any 900. El tram de "carretera" anomenat Indo-Tibetan Highway (es necessita un permis per passar), d'alli fins a Nako va ser dels mes esgarrifosos de la meva vida. 

L'endema, quan ens pensavem que ja estavem fora de perill, sortint per la vall de Kinnaur, vam testimoniar una altra esllavissada nomes a 8 km. de Rekong Peo. A partir d'aquell moment la Spiti Valley quedava aillada; tipic. El Kunzum-La estava tancat per exces de neu (era nomes mitjan setembre) i davant nostre contemplavem increduls una esllavissada d'una magnitud escruixidora. 

Amb totes les motxilles vam haver d'enfilar muntanya amunt per superar l'origen de l'esllavissada per la part superior. El terreny era fangonos i molt pendent, anavem carregats. Calia mantenir la calma. No estavem sols. La gent no mantenia la distancia de seguretat durant la grimpada. Ho vam superar.

Hem apres a resar. Entenem perque la gent sigui creient per alli dalt. Puc afirmar rotundament que com mes perilloses son les carreteres, mes espiritual soc. Al Japo deixariem enrere la complexe India i les nostres pregaries casolanes. 

   

A la colonia tibetana de Bir, al NE de l'estat, vaig aconseguir llogar equip precari i gaudir del privilegi de volar amb parapent on s'ha batut el record de cross-country en vol lliure del mon (mes de 200 km). L'orografia i les condicions permeten travessar valls i valls gracies a generoses termiques. 

Degut a l'estatus d'“exiliat” de molts dels habitants de la colonia, el nivell de vida era sorprenent alt. Moltes families reben diners de padrins americans; monestirs faraonics han estat construits amb la lucrativa finalitat d'evadir els impostos indis. Fa reflexionar veure els joves locals lluint samarretes "free-tibet" fetes a China. 

Fou interessant contactar amb l’altra cara de l’espiritualitat, el budisme mes economic i politic, i a la volta poder volar en una de les millors zones de parapent del mon.

Mentre el Tito girava termiques himalaies amb voltors sobrevolant monestirs fraudulents, a quatre hores de bus de Bir la Isabel feia un curs d'iniciacio de Hatha ioga durant quatre dies a Dharamsala, on viu exiliat la Seva Santedat el 14e Dalai Lama. 

Sense indiferencia vam acomiadar-nos de l'India despres de tres mesos al subcontinent. Vam volar el 3 d'octubre des del modern aeroport (amb wi-fi gratis) de Nova Delhi a Tokyo, fent escala a Colombo amb SriLankan Airlines.

Xoc cultural es insufucient per descriure el que varem patir des del moment que acariciem terres nipones. 

Tokyo i el Japo: WCs immaculats amb tassa calefactada i comandament electric per controlar la intensitat, orientacio i temperatura del xorritu netejador; portes de taxi automatiques; nois joves amb bolsos de dona i cabells tenyits; joves vestides de nines esporuguides per la meva barba; homes de negocis de vestits foscos i camises blanques; noies "meidos" i freakies "otakus" de l'anime japo; magatzems sencers de comics porno i manga; ciber-cafes 24h. on pots dormir en una cabina, enxufar-te a la xarxa i menjar gelat gratis tota la nit; Tokyo ciutat fantasia irreal on estranyament tot encaixa a la perfeccio sense sorolls ni fums; internet a la butxaca; passarel.la de moda pels carrers; aperitiu de rectum i uterus a la brasa; kimonos; sushi; gelat de tinta de calamar o de wasabi; maquines d'atzar pachinko; "love hotels" amb habitacions tematiques llogades a hores; prohibit fumar al carrer; polis amb megafons sostenint cartells de normes en dibuixets; mercat del peix amb tonyines tan grans com jo; taxistes i conductors de tramvia amb uniforme, barret i guants blancs; revisors de tren que realitzen reverencies de 90 graus cada vegada que surten i entren de cada vago, fins i tot quan aquest buit;  barreja de Confucionisme, Budisme i Sintoisme en un arxipielag mai conquerit per cap forca exterior; trist record nuclear a Hiroshima i Nagasaki; epidermis tecnologica amb entranyes rigidament tradicionals; profund sentit del deure i respecte per la jerarquia i harmonia social per sobre dels interessos personals; patent consideracio, modestia i extrema amabilitat; societat bombolla amb crim inexistent i incompetencia emocional: un suicidi cada 16 minuts, 30.000 a l'any. 

Al Japo descobrim una manera barata i fascinant de viatjar a traves del moviment mundial del couchsurfing. Gent ens acull desinteressadament a casa seva en virtut del simple intercanvi cultural i de fer amics. Vam recorrer la illa de Honshu amb un grup de gent coneguda a traves de la web del couchsurfing. 

Per estalviar-nos diners vam fer auto-stop amb un exit encegador que mai no haguerem imaginat.

 

Ara se m'estan invaginant les gonades a la capital de Mongolia, Ulaanbaatar. A finals de mes ens dirigirem cap al llac mes profund del mon, el Baikal, a la ciutat d'Irkutsk, Siberia, on m'asseguren que les gonades s'em hermafroditaran.

 

Tornarem a Barcelona el 19 de desembre des de Sant Petersburg.

 

Gracies de nou per llegir-me.

 

Una abracada molt forta a tothom i fins aviat.    

Albert