CRONICA: COUNTRY?, RELIGION? AGOST 2010
Hola de nou a tots i totes:
Hola de nou a tots i totes:
Om nama Shivaya!
Vaig començar aquesta cronica a Varanasi, ciutat mes que santa! El Ganga (Ganges) cada dia estava mes alt engullint esglao rera esglao dels concorreguts ghats. Peregrins, aigua sagrada, rituals, vaques i la seva caca, bufals d’aigua, gats, gossos, cabres, monos anarquics, sadhus/ascetes, cadavers, pires funeraries i olor a “pollo a l’ast”, comissionistes mentiders que es re-encarnaran en gossos i carrers molt estrets dibuixen una de les ciutats mes antigues de la civilitzacio humana i sense dubte una de les mes singulars d’Asia.
Dels pescadors de Puri i del merder de Kolkata vam entrar a Bangladesh per terra, un petit pais ultra musulma i molt esclafat per l’India. Tot ell es un immens delta de dos grans rius sagrats, el Ganges i el Bramaputra. Bangladesh es aigua, arros, barbes llargues, somriures i rickshaws; si es vol ser romantic. La vida alli tambe te altres cares: una mendicitat i un index de pobresa alarmant, una caotica capital amb mes de sis-cents mil cycle-rickshaws i una hospitalitat coranica-patologica que desborda als pocs penjats que treiem el cap pel pais. Hi ha poc a visitar, a part d’uns menglars, una mesquita del segle XV patrimoni de l’humanitat segons l’UNESCO, unes plantacions de te i la suposada platja natural mes llarga del mon, 125km. No es una visita visual, sino mes aviat una descoberta, un tour experimental en el seu conjunt.
A l’India els polis branden bastons de fusta, pero com a minim aquests estan tallats, pulits, vernissats i alguns fins i tot tenen un puny de plastic. A Bangladesh, un poli urba amenaçava els massa llestos amb un tio de llenya estellat sostingut amb paper de diari. Ben simple, pero funcionava!
L’hospitalitat bengali, i la curiositat associada a aquesta, ens va arribar a esgotar un xic. Per dir-vos que a l’estacio central de tren de Dhaka, la capital, no teniem mai menys d’una dotzena de curiosos envoltant-nos amb ninetes clavades i algunes mandibules dislocades; imagineu-vos per les zones mes rurals! La seva curiositat impel.lia a alguns a acostar-se i etzibar un “country?, religion?” allunyant-se sense afegir res mes! Uns bidells d’un hotel van violar fins i tot les seves propies normes socials empenyent la porta de la nostra habitacio per veure que feiem o com ens comportavem en privat. Alla em vaig enfadar. Tanmateix, aquesta hospitalitat podia arribar a ser altament instrumental per a nosaltres, com per exemple el dia d’unes manifestacions a Dhaka quan una unitat d’anti-avalots orfes de disturbis va aturar el transit a ple caos circlatori de Dhaka per fer recular un taxi i negociar l’import del trajecte per nosaltres. Menys espectacular, pero igualment admirable i noble, era la iniciativa d’alguns botiguers d’abandonar el seu petit negoci per indicar-nos millor el cami o regatejar un rickshaw de part nostra.
Ens questionem si el 1947, any en el qual el subcontinent sencer assoleix la independencia de l’Imperi Britanic, es van repartir el territori i amb ell tambe la simpatia. Que amables els bangladeshis comparats amb els indis del nucli dur central de l’India indo-gangetica!
Una dada fascinant que supera les carrabines de fusta dels polis indis: el cap de l’estacio de tren de Dkaha te sobre del seu despatx una pantalla plana i al costat el telefon en actiu de CORDA de l’humorista Gila!
A l’aeroport de Dhaka vam saltar-nos uns quants controls de seguretat nomes pel fet de ser diferents i somriure. Teniem unes hores mortes a l’estacio de tren situada a l’exterior i vam entrar amb impunitat diplomatica i amb molta classe a la terminal de passatgers per gaudir una estona de l’aire acondicionat bo i jugant una partida d’escacs.
Al nord del pais visitarem unes extenses plantacions de te. Vam aprendre:
1- els senyors explotadors paguen dues takes (2.2 centims d’euro) el quilo de fulles a les collidores;
2- una dona pot recollir uns trenta quilos de fulla per dia;
3- tot i anar acompanyats d’un “guia” local els amos dels mitjans de produccio no ens van permetre visitar cap fabrica.
Un vespre, en una ciutat del nord del pais, a Sylhet, vam volem sopar en un fast-food per fugir temporalment de l’arros amb corder o pollastre. Mentre assaboriem una “pizza” bengali es va produir una desavinensa entre la caixera i un client que no girava gaire rodo, resultant en una tangana de pel.licula. Era un establiment petit, la Isabel i jo ens vam refugiar atemorits entre la cuina i el WC mentre els personal i el personatge inflamats i cecs d’ira feien volar cops de puny i cadires, trencant vidres i mobiliari, tot cridant amb llurs ulls injectats amb sang. Poc digest. Potser fora millor menjar somosas, arros i dhal (llenties amb suc) pel carrer amb els nens esparracats, metges ambulants, venedors de fruita, invidents recitadors del cora i reparadors de paraigues.
“Go to the border and try” (aneu a la frontera i proveu), va afirmar sense complexes el burrocrata de la Indian High Commission de Dhaka.
Una nova regulacio obliga a deixar passar seixanta dies entre visites en visats d’entrada doble a l’India. Un segell al nostre passaport ho especifica inequivocament. On vam sol.licitar el visat, a Kuala Lumpur, ens van dir que si anavem a un pais vei per poc temps, com per exemple Bangladesh, no era aplicable. A l’oficina d’immigracio de Calcuta no en sabien res! Al sortir de l’India vers Bangladesh els oficials tampoc no en sabien, els varem informar nosaltres a ells! Un cop en territori Bangladeshi, a la Indian High Commission de Dhaka, ens assseguraren que SI calia un “special endorsement” per re-entrar a l’India si no havien transcorregut els maleits seixanta dies. El vam sol.licitar dues vegades amb formularis, fotos carnet, cartes explicatives; ens fou denegat ambdues vegades per no tenir bitllets d’avio de sortida de l’India.
“Aneu a la frontera i proveu”. Ole torero! Ho vam provar. I...txa-taaan...magia potagia, vam entrar a l’India de nou com una brisa! Alla no en sabien res o senzillament van ignorar el segell. Enigmes.
A Bangladesh, tant com a l’India i com a molts altres paisos en general, s’observa una profusa i frenetica activitat del petit comerç; una estructura comercial distributiva que afavoreix el repartiment de la riquesa i la cohesio social, en comparacio amb el comerç financer i corporatiu que tendeix a polaritzar la riquesa i desarticular la comunitat. Ja sabeu de que us parlo.
Mes enigmes. Aquesta vegada digne d’estudi del que podria ser una nova disciplina: Psicologia Social Antropologica Comparativa. Podriem parlar de la personalitat de les poblacions? Ens va fascinar el canvi del tracte vers nosaltres un cop passada aquella frontera tan poc usada pels estrangers. Superem un port de muntanya espectacular entre valls i cascades per accedir a la zona mes plujosa del planeta (Cherrapunjee, estat de Meghalaya, India). Per alli hi passen quasi-zero turistes o motxillers. Per sorpresa nostra ja ningu no ens mira.
Entrem en territori de tribus Khasi i Garo, comunitats matrilinials d’origen siames que poc tenen a veure amb l’India. El llinatge i l’herencia es transmeten de la mare a la filla mes jove del nucli familiar. Tornen a haver-hi licoreries i cases d’apostes, les dones tenen un paper destacat en el sinus de la vida privada i publica, mostrant-se mes obertes i (algunes) flirtejadores i es repira mes llibertat i heterogeneitat de creences (cristianes, hinduistes i animistes) que a Bangladesh. Ens vas plaure veure adolescents amagant-se a ple sol rera d’un paraigues al Ward Park de Shillong per fer manetes.
Pels carrers de Shillong, capital estatal de Meghalaya, destacava la quantitat de cases d’apostes exhibint dos numeros de dues xifres cada un. Vam saber que es tractava del Teer: una tan apassionant com original combinacio entre tir a l’arc, tradicio, ludopatia i negoci. No vam poder ressisitir la temptacio. Aconseguirem trobar el petit camp amagat de gespa on tot adquiria sentit. Una vintena d’arquers ancians de cara apergaminada feien xiular durant tres minuts el maxim possible de fletxes fetes de canya a un tambor de palla. Acte seguit, els “jutges” s’espavilaben a comptar totes les fletxes anotant a una pissarra les dues ultimes xifres. Per exemple, de 1234 fletxes comptades s’anotava el numero 34. Aquest espectacle, sota la pluja, es repeti en una segona ronda, obtenint-ne aixi el segon numero de dues xifres i el resultat de la loteria del dia. I aixo se celebrava cada dia a les 16 hores menys els diumenges! Brutal, que se quite la Primitiva o la 6/49!!
De l’estat de Meghlaya vam viatjar a l’estat del Sikkim. Vam estalviar-nos cinc hores d’una carretera de muntanya malmesa volant en linia recta vint minutets en helicopter per 18 euros. Meghalaya Helicopter Service!
Per entrar al Sikkim es necessita un permis especial. El territori, dramaticament accidentat amb profundes valls i cobert de boira, esta encarxofat entre el Tibet al nord, Bhutan a l’est, el Nepal a l’oest i l’India al sud. Dins l’estat hi patrullen non-stop militars i un cos de policia especial, la Indo-Tibetan Border Police Force. Amb aixo esta tot dit. De nou, una India molt poc India. Neta, poca densa, el plastic esta prohibit, aparenement prospera, poc sorollosa, d’afabilitat tibetana, de religio budista, amb bars i cervesa bonissima. En un poble anomenat Pelling, vam sortir del letargic punt d’informacio amb una panotxa bullida a una ma i a l’altra un mapa dibuixat manualment pel noi de l’oficina. A la capital, Gangtok, tenen un passeig de rajoles regular que fa goig, amb bancs i fil musical! Des de la mateixa habitacio de l’hotel vam poder fotografiar el Kanchenjunga (8586m), el tercer cim mes alt del mon i el primer de l’India. El Sikkim es molt petit i molt gran.
Ara som al Rajasthan, terra de palaus, forts, maharajas i princeps rajputs, plata, pedres precioses, caravanes, fina arquitectura moghul i codi d’honor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada